Abril, un mes molt especial
 |
| Picasso. Maternitat (1901) |
Mes d’abril
lluminós i misteriós
van néixer i morir
molts escriptors.
Va néixer en aquest mes
la meva mare estimada
però va marxar fa temps
la que la vida em donara.
En el dia de Sant Jordi
jo sempre recordaré
que es el dia del llibre
i el del seu naixement.
Quan ella encara vivia
li regalava la rosa
a més del meu amor
i la meva companyia.
Ara que ja no puc
fer-li un petó com solia
li envio un pensament
i l’enyoro cada dia.
Com que sé que està al cel
li demano cada dia
al seu Àngel de la guarda
que la cuidi com jo ho faria.
Isabel Labrador - GES 1A
_____________________________________
GES 1B - Declarat desert
____________________________________
La fada i el drac
 |
| Marià Fortuny (1838-1874). La libèl·lula |
Fa uns anys, en una petita illa tropical, hi
vivien unes fades màgiques que s'encarregaven de què el temps mai s'aturés.
Tenien com a missió fer que el rellotge del temps sempre estigués a l'hora
mitjançant una pols màgica procedent de les estrelles del cel.
Aquesta pols màgica queia de mica en mica cada nit
sobre l'illa i les fades eren les encarregades de recollir la pols de les
fulles dels arbres i carregar el rellotge per tal que el temps no s'aturés.
Però un dia, va arribar una tempesta gegant a l'illa i va bufar tota la pols al
mar, amb la qual cosa si no s'afanyaven a emplenar el rellotge de la pols màgica,
aquest s'aturaria i tot es quedaria paralitzat de cop per a la resta dels dies.
Les fades se'n van adonar que només tenien mig
dia per omplir el rellotge, així que van reunir-se i rumiaren un pla per a què
el temps pogués continuar passant.
Així doncs, coneixien d'un illot no molt llunyà
on hi havia una mica de pols màgica, però el problema és que estava custodiat
per un drac maligne. Llavors, una de les fades, amb un gest ple de valentia es
va oferir voluntàriament a anar a l'illot per recuperar la pols i salvar el
temps. Així que va volar i volar cap a l'illot on es trobava el temible drac i
li va oferir un pacte: si li donava la pols màgica, ella es quedaria per sempre
a l'illot per fer-li companyia. Dit i fet. El drac va donar-li la pols i la
fada va poder portar la pols i salvar el temps, tot i que hauria de tornar amb
el drac i passar-se l'eternitat amb ell.
Van passar anys i panys i la fada va veure que
el drac no era tan dolent com pensava la gent i, de mica en mica, es van fer
amics. Finalment, el drac va decidir que la fada podia tornar a la seva illa
màgica, ja que la seva amistat era massa forta com per a tenir-la a l'illot
obligada.
Quan el drac li va dir que podia marxar, la fada
li va dir que només amb una condició, que ell també vingués a l'illa, així mai
estaria sol. Amb el temps, el drac va ser el guardià del rellotge del temps, i
sempre va funcionar perfectament.
Adelaida Chamizo Piera - GES 2A
___________________________________________
Aquesta és la història de dos joves enamorats, en Pere i la Maria, ells vivien en un poble. Aquells moments eren temps difícils, i una època molt complicada per tothom. La parella tenia moltes ganes de casar-se, formar una família i viure les seves vides plegats. Amb molta dificultat van llogar un pis i comprar quatre mobles, no gaire cosa mes. Es van casar als anys 50. A primera hora del matí per fer el viatge de noces, que va consistir en agafar el primer bus i després el tren per arribar a Barcelona. Allí van passar una nit, i després van tornar a la seva llar, per començar la vida de casats. Van viure amb la mare vídua d'en Pere i el seu germà. La convivència no va ser fàcil, perquè en Pere i el seu germà treballaven junts i discutien per qualsevol cosa. La mare, sempre donava la raó al germà que era més jove que en Pere. Per aquest motiu la jove parella va llogar un altre pis i hi van marxar a viure sols.
___________________________________________
 |
| Grant Wood, American Gothic (1930) |
Aquesta és la història de dos joves enamorats, en Pere i la Maria, ells vivien en un poble. Aquells moments eren temps difícils, i una època molt complicada per tothom. La parella tenia moltes ganes de casar-se, formar una família i viure les seves vides plegats. Amb molta dificultat van llogar un pis i comprar quatre mobles, no gaire cosa mes. Es van casar als anys 50. A primera hora del matí per fer el viatge de noces, que va consistir en agafar el primer bus i després el tren per arribar a Barcelona. Allí van passar una nit, i després van tornar a la seva llar, per començar la vida de casats. Van viure amb la mare vídua d'en Pere i el seu germà. La convivència no va ser fàcil, perquè en Pere i el seu germà treballaven junts i discutien per qualsevol cosa. La mare, sempre donava la raó al germà que era més jove que en Pere. Per aquest motiu la jove parella va llogar un altre pis i hi van marxar a viure sols.
Van passar els primers anys i
quan se'n van adonar el matrimoni ja tenia la parelleta, un nen i una nena. Poc
temps després va morir el pare de la Maria. La seva mare es va quedar sola perquè
els germans de la Maria vivien lluny, per això se'n va
anar a viure amb la Maria i en Pere. També
hi va haver moltes discussions entre ells, perqué l'àvia no s'entenia massa amb el seu gendre, la Maria
sempre mirava de posar pau.
Desprès de la parelleta van néixer els bessons. El part va ser molt dur per la Maria, en
aquell temps les criatures naixien a les cases particulars
amb el metge i una llevadora. Primer va néixer el nen, la Maria confiava que ja
s'havia acabat tot, però el metge li va dir que dins encara hi havia
una altra criatura, amb molta dificultat i amb l'ajuda de
tots va sortir la nena, era més menudeta que el nen. La Maria els va donar pit
als dos, va costar més que als altres, però també se'n va sortir.
Els fills s'anaven fent grans i
com és natural, patint les malalties normals de la canalleta. La petita
Mariona, nom de la bessona, era molt tímida i retinguda, sempre que tenien visita de
l'àvia paterna o de qualsevol altre persona,
la nena s'amagava i no deia res a ningú.
A l'any i mig va néixer la cinquena filla, la Sara. La Mariona no la volia i es va
engelosir molt de la petita. Una vegada mentre la mare estava buscant la robeta
per canviar-la, li va posar el dit a l'ull dret i li va fer força mal, la Maria la va portar al metge, i amb unes gotes i uns quants dies es va
curar.
Quan la petita Mariona tenia més
de dos anys els pares es van adonar que no feia com els seus germans i la van dur al metge, aquest no li va
donar importància i els va dir que no hi havia cap nen que es quedes sense
parlar, però els pares veien que la
nena era diferent als altres fills, i van tomar a portar-la al metge. Aleshores
es van adonar que la nena era sorda i
muda.
Tot això va ser molt dur per tots, especialment per la Mariona, ella no sabia
què li passava però s'adonava que no era igual que els seus germans. A casa la
van mimar tots, especialmet les àvies.
La nena ja tenia set anys i al
col·legi del poble van aconsellar als pares que
busquessin un col·legi especial per a la Mariona. En van trobar un a la
capital i perquè la Mariona no es sentís sola van internar al bessó junt amb ella. El Toni que era com es deia el bessó es va
enfadar molt amb els pares, ell deia que no volia marxar de casa a cap col·legi intern i que ell no era sord, però hi va haver d'anar amb la
Mariona. Els pares li van dir que els
visitarien sempre que poguessin.
I va passar el què era normal en l'època, la majoria de famílies no tenien cotxe, ni
diners per poder-ne comprar cap, ja n’hi havia prou amb
anar vivint. De tant en tant agafaven el berenar pels nens i anaven en autobús
a visilar-los, era complicat, perquè n'havien d'agafar més d'un i tornaven a casa tard i molt cansats. Però
això no era la causa per la qual no hi anaven
més sovint, el motiu era que resultava car. El bessons quan veien els pares i
els germans se'ls il·luminava la careta
i quan els tornaven a l'escola es sentien molt tristos, de fet ploraven
tots, els pares i els nens.
Els bessons passaven tot el
mes d'agost de vacances d'estiu a casa, al
principi era com si fossin uns estranys, però aviat jugaven tots els nens
junts. Quan es van fer grans i van acabar l'internat, la Mariona era una noia
que costava moltíssim de fer-la enraonar, no comprenia les
coses, era com una nena petita malcriada. Si s'enfadava es posava a cridar com si li fessin mal, feia desesperar els pares i
els germans.
La Sara tenia les seves
amigues, sortien al cinema o a passejar
i sempre havia de prendre a la Mariona amb ella, tot i que no hi estava gaire d'acord, però no li quedava altre
remei. La Sara s'enfadava quan veia que la Mariona la mirava amb indiferència.
Sempre hi va haver una rivalitat entre elles dues, fins i tot els germans més grans se'n reien de la
Sara, perquè la Mariona la feia desesperar. Quan la Mariona es comprava alguna peça de roba o sabates noves, la Sara li deia que li agradava molt, però
quan era al revés la Mariona li deia a la Sara que era molt
lleig, aixó no li preocupava gens a la
Sara, el que li feia malícia era que sempre que podia volia anar vestida igual que la ella. A la seva mare tan li feia que anessin iguals,
ella suavitzava la situació comprant-los-hi de diferent color.
Així van pasar uns anys fins que van trobar una associació de sords i
muts on la Mariona hi podia anar, allí
hi va fer molts amics. Va trobar gent com ella que
l'entenien, hi anava quan tenia temps lliure, normalment els caps de setmana. A l'associació va conèixer
un noi, també sord i mut, que no vocalitzava gens. Ell sempre parlava amb les mans, cosa que a la Mariona li costava perquè a ella li van
ensenyar a fer-se entendre amb les paraules.
Finalment després d'uns mesos la Mariona va dir als seus pares que es volia casar.
Els pares, d'una banda estaven contents per ella, però també van pensar com
afrontaria les dificultats que li podrien sorgir lluny d'ells perquè se n’havia d'anar a viure a Barcelona, on vivia el seu nuvi. En
Pere i la Maria tenien molts dubtes i temors, patien perquè no sabien
si la Mariona se'n podria sortir sola amb el seu marit. La relació que va tenir
la Mariona amb els seus germans i els seus pares, després del trasllat va
ser sempre molt bona, amb la peculiaritat que la Mariona quasi no vocalitzava,
parlava com el seu marit.
A la família li costava una
mica més d'entendre a la Mariona, sort que el seu marit sempre portava un bloc
de notes, i quan explicava alguna
cosa o volien que la família els ho expliqués, ho
escrivien al bloc. Aleshores va ser prou fàcil entendre’s entre tots. I així és
com aquesta humil família va poder pujar tots els seus fills, fins al punt que
es van poder emancipar feliçment. I és
que de vegades les coses són molt fosques, però passat un temps, quan menys t'ho esperes... apareix una llum que fa que els
problemes tinguin solució.
Antònia López - GES 2B
