SANT JORDI
Avui és un dia trist, està plujós i estic mirant les parets de la meva habitació, les prestatgeries on tinc els llibres i a l’altre costat tinc el mapamundi on em perdo mirant els llocs on voldria anar. A l’escriptori tinc l’ordinador i em poso a xatejar per Internet i mirar els correus electrònics que tinc. Tot això per intentar animar-me ja porto tota la setmana a casa avorrit llegint llibres,mirant per la tele, amb l’ordinador , mirant per la finestra. Estic estressat perquè tinc la varicel·la i no puc sortir al carrer m’encantaria poder fugar-me , sortit al carrer, que em toqués el sol! Com es poden trobar a faltar les coses més naturals com sortir a passejar! Quan he mirat avui el calendari m’he adonat que estem a l’abril, d’aquí quatre dies Sant Jordi , dia de la rosa. La meva imaginació comença a volar pensant el que faré ja que em trobaré bé i amb les ales de la imaginació ja sóc al carrer.
Joanna
LA FUGA
Era un noi que vivia en un poblet de muntanya, feia uns dies que havien passat les festes de Nadal. Es deia Jordi, feia uns mesos que era a l’atur, i per festes de Nadal no va parar per casa. Els seus pares li van tallar les ales de cop. Quan pensava a tornar a treballar, ell els va contestar que no calia que patissin tant per ell, ja s’havia el que feia.
En Jordi mirant el calendari, va proposar als seus pares i a ell mateix que trobaria feina abans de l’abril. Havien passat un parell de mesos, ja que eren a mitjans de març i encara no tenia cap feina. En Jordi seguia a la seva, anar sortint amb els amics, de sopar, de copes, a la disco.. Per fi, un dia, fent el cafè amb els amics/gues, fullejant el “Diari”, va veure a la secció de treballa: “Es busca aprenent de fontaneria i electricitat, es demana noi de 20 a 25 anys. Interessats trucar al…………..En Jordi no s’ho va pensar dues vegades, i va trucar…A les dues setmanes ja havia començat a treballar, justament el 2 d’Abril. Havia complert amb la seva paraula, els seus pares estaven molt contents per ell.
Feia unes setmanes que ja treballava, en Jordi anava amb el seu oficial per ajudar-lo. Era l’hora d’esmorzar, i va sonar el mòbil del seu oficial, era una noia que tenia una fuga d’aigua al pis i no sabia què fer…L’oficial la va tranquilitzar, i va dir-li que no patís i que ara hi anava, va penjar…
Corre noi, hem de marxar al carrer València núm __al pis __.
“Ja vaig”, va fer en Jordi que ja endrapava el seu entrepà.
Van arribar al lloc del sinistre, la noia els va obrir la porta, encara anava amb la fregona a la mà i els peus xops.
“Si us plau” tanqueu l’aigua, que no sé ni on és la clau de pas, va dir la noia, que era molt maca, i ella també se’l mirava de reüll..
L’oficial va trobar el què, era una junta de l’aixeta que s’havia fet malbé. En Pep, que així es deia l’oficial d’en Jordi, va dir a la noia que després de dinar hi passarien, perquè no duien el recanvi, ja que era una mica antiga l’aixeta i l’havien d’anar a buscar al magatzem. I així va ser, després de dinar van anar al pis de la noia i li van canviar la junta de l’aixeta. En haver fet les comprovacions pertinents, en Pep preparava la fulla de feina per donar-li a la noia, mentre en Jordi l’anava mirant de reüll. “Tingui” li va dir en Pep, “aquí té la fulla de feina, i aquí d’alt hi surt el número de telèfon mòbil i l’adreça de correu electrònic”. “Gràcies” va dir la Laia que així és deia la noia. “Espereu” va dir la Laia “que he fet cafè”.. Mentre prenien cafè, en Pep, li digué a en Jordi, “replega les eines que marxarem”…Havien passat uns dies i en Jordi encara tenia pel cap a la Laia, ja era Sant Jordi i el noi estava content. Era l’hora d’anar a dinar i va pensar en comprar-li una rosa a la seva mare, mentre anava cap a la plaça, on els nens de l’escola tenien una paradeta de llibres i de roses, ell pensava en la noia…Ja havia arribat a la plaça, que era bastant concorreguda de gent, i va anar cap a les roses.
“Doneu-me dues roses ben maques” li va dir en Jordi a un dels nois de la parada…I va sentir que algú li tocava l’espatlla.. Va sentir com un calfred pel seu damunt i en girar-se era la Laia. “Felicitats”, li digué ella a ell. ”Gràcies”, va dir en Jordi una mica vermellós, i ell li va donar una rosa a ella. “Gràcies”, va dir la Laia. I així va començar tot, van començar a quedar per anar a prendre algo.. Però la Laia es va posar malalta, va agafar la varicel·la i en Jordi l’anava a cuidar quan acabava de treballar. Així va anar tot. Després d’un temps, es van decidir a anar a viure junts i per celebrar-ho volien fer un viatge, hi van agafar un mapamundi per mirar de decidir-se.
Xavier Moreno Miralles
LA LLEGENDA DE SANT JORDI
Hi havia una vegada un poble anomenat Llisar, on hi vivia un rei amb la seva filla, la princesa de ales tallades, que patia molt de varicel·la. Un bon dia d’abril la princesa va consultar el calendari i va veure que era l’aniversari del seu pare, i mitjançant un correu electrònic va encomanar un pastís, i ho van celebrar amb una gran festa al palau reial.
Quant s’estava acabant la festa va aparèixer volant un drac que treia foc pels queixals, i va raptar la princesa. El rei va enviar un correu electrònic demanant ajuda, i un jove príncep anomenat Sant Jordi el va rebre i va consultar un mapamundi per saber on era el poble de Llisar. En un descuit del drac la princesa es va fugar, però el drac se’n va adonar de seguida i la va atrapar. Al cap d’una estona el príncep va arribar a Llisar, on es va trobar amb el rei, que li va explicar tot el que havia pasta. Després el príncep i el rei van convocar tot el poble per fer una reunió, després de la reunió el poble va donar tot el seu suport al rei i al príncep. El príncep va dir al poble que vigilessin tot els voltants del poble per si el drac decidia tornar, i ell es va posar en marxa cap a les muntanyes de Llisania.
El príncep anava buscant per tots els racons i cingles de les muntanyes, però no trobava cap rastre del drac i de la princesa. Es va començar a fer de nit i el príncep va decidir tornar al poble i donar-los la mala notícia, però quan estava a punt d’arribar al poble va descobrir un caminet amagat entre les mates. Hi van anar i al final del caminet hi havia una cova molt profunda i fosca, va decidir entrar-hi i va veure el gran drac que tenia presonera a la princesa. El drac el va veure i es va enfadar molt, van sortir a fora de la cova i van començar a lluitar, al cap de molta estona el príncep aconseguir matar al drac amb la seva espasa. El drac va caure a terra mort i de la seva sang va sortir una rosa vermella. El príncep tallar la rosa i la va regalar a la princesa, que es va posar molt contenta ; tots dos van tornar al poble on els van rebre el rei i tots el ciutadans. Llavors el príncep va demanar la mà de la princesa al rei, el rei hi va estar d’acord, i tot el poble ho va celebrar amb una gran festa.
Joan Bartolomé Cobo
